Tarragona s’ha quedat sense POUM. Aquesta és, en un titular, la noticia dels últims dies que genera precaució i preocupació. La decisió del Tribunal Suprem de paralitzar el Pla d’Ordenació Urbana atura també projectes importants de la ciutat, com el de la Budallera, el PP Culubret o el PMU34, però atura també de certa manera tota la ciutat a nivell urbanístic i de construcció.

El nostre sector veu amb inquietud com les perspectives de creixement queden frenades, posant fre a una activitat necessària per al desenvolupament de la ciutat de Tarragona.

L’anul·lació del POUM del 2013 ens retorna a un POUM de 1995, un document que a hores d’ara queda desfasat i que no s’adapta a les actuals lleis urbanístiques d’àmbit general. Fins quan quedarà paralitzat el POUM? Què farà l’ajuntament? Quines alternatives es generaran per evitar que tot quedi aturat? Fins a quin punt en surt perjudicada la ciutat per aquesta paralització?.

Per què s’anul.la el POUM? Per la manca d’un informe es pot tirar enrere la feina de 14 anys, ja aprovada per la Generalitat?

És un fet, la sentència és ferma i el que cal es adoptar les mesures necessàries per minorar els efectes tan greus i negatius que comporta.

Què implica per una ciutat suspendre / anul·lar un POUM que ha tardat en desenvolupar-se més de 14 anys i que estava aprovat? Les llicències en tràmit quedaran paralitzades? Les noves amb quin criteri es concediran?

El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, el POUM, és el conjunt de normes que tenen per objecte establir quins son els drets així com les obligacions de tots i cada un dels agents, públics i privats, que intervenen en la gestió del territori municipal.

Els hi atorga drets i els hi marca límits amb la doble finalitat de garantir el sòl necessari per atendre les necessitats que cada un dels usos reclamen i en segon lloc ha de respondre amb eficiència a preservar el sòl assegurant que tan sols se’n posa en servei el que es necessita en cada moment i que la seva ubicació respon al model de ciutat que l’administració amb competències urbanístiques, l’Ajuntament, creu adequat.

Segons la llei té vigència indefinida alhora que recorda la necessitat de revisar-ne el model quan aquest s’ha exhaurit o bé quan es donen noves circumstàncies que justifiquen la seva revisió.

Les llicències, tant les que es troben a tràmit com les que es presentin a partir d’ara, es poden atorgar si donen compliment al contingut del Pla General de 1995 que és el planejament vigent des de la notificació de la sentència del Tribunal Suprem.

Ara, Tarragona es desenvoluparà i s’articularà, amb un Pla que es va iniciar al 1995, com han canviat els criteris de ciutat en més de 25 anys a les ciutats modernes i del nostre entorn?

En aquests 18 anys de diferència entre els dos plans, els models urbanístics i el marc que els regula han canviat molt. Catalunya l’any 2002 va aprovar la seva primera Llei d’Urbanisme la qual ha estat objecte de diverses modificacions durant el període 2002-2020. Aquest nou marc jurídic respon clarament a una nova manera d’entendre la gestió de TOT el territori i atendre temes cabdals entre els que cal assenyalar per la seva importància la seguretat de les persones i els seus bens, la necessitat de preveure habitatge assequible a l’abast de tothom i molt especialment la preservació del sòl com a bé escàs.

 
Amb el POUM de 1995 i la seva revisió posterior, es marcava un sostre de creixement que situava la ciutat de Tarragona en un màxim d’entre 150.000-180.000 habitants. Tenint en compte que els darrers anys la població s’ha estancat ens els 130.000-132.000, caldrà replantejar-se aquesta previsió?

Un anàlisi demogràfic de la població en el moment de redactar el nou document i l’establiment de les previsions de futur durant un període estimat de vigència del nou document són dades essencials per a dur a terme l’inici dels treballs de revisió.

En relació al model demogràfic i les seves necessitats cal fer diverses consideracions, en primer lloc que el model d’unitat familiar és un fet canviant i és evident que fenòmens externs a l’urbanisme com els que estem actualment vivint provocaran canvis en aquest sentit, no senzills de preveure amb antelació, el nombre mig d’ocupants per habitatge ha anat disminuint al llarg dels darrers anys, seguirà sent així?, no ho sabem, caldrà estar atents a allò que ens diguin els demògrafs.

Cal tenir en compte allò que alguns experts en urbanisme han anomenat el coeficient de ròssec que no es altra cosa que el coeficient pel qual s’ha de multiplicar la demanda estimada, atès que es donen esdeveniments que fan que part del sòl previst pel creixement natural no es pugui dur a terme. Com es fàcil d’intuir no hi ha un coeficient de ròssec establert ni un procediment per a calcular-lo.

L’etern problema de la ciutat és la incapacitat de cosir els barris amb el centre de la ciutat. És ara el moment de projectar solucions a aquest dèficit? Per on passen aquestes solucions?

És sens dubte un dels objectius que hauria de plantejar-se el nou pla, hem vist però que assolir-ho no és fàcil.

Quan podrà Tarragona disposar d’un nou pla, si s’inicia ràpidament? Per què hauria d’apostar aquest cop?

El que el Text refós de la llei d’urbanisme de Catalunya preveu per donar resposta àgil en moments com l’actual en el que el planejament ha esta anul·lat o be al fet de que el model vigent ha esdevingut obsolet i cal substituir-lo és la possibilitat de que el Conseller, amb competències en matèria d’urbanisme actualment el conseller del departament de Territori i Sostenibilitat, dicti unes Normes de planejament de caràcter transitori, la llei els hi atorga una validesa màxima de tres anys, que esdevenen el marc jurídic-urbanístic durant aquest període temporal.

Aquest Normes de planejament han de dictar-se a l’empara d’un consens entre l’Ajuntament i la Generalitat i han de servir per atendre les necessitats immediates sense tenir que referir-se a un pla, el de 1995, que responia a un model que no és el que avui convindríem en acceptar com a apte.

Tarragona corre el perill de perdre oportunitats. No tenir pla paralitza inversions, expansions, encarirà el preu de l’habitatge? Com es podria incrementar el parc actual per evitar aquest increment?

Les Normes de planejament han de preveure els àmbits suficients per atendre la demanda que es pugui presentar durant el seu termini màxim de vigència que com hem dit és de tres anys, no tan sols per l’habitatge sinó també pel conjunt dels usos que conformen la ciutat.

Què cal fer per suplir aquesta pèrdua d’oportunitats? Es podrien fer plans de regeneració urbana o plans de foment de la rehabilitació?

Les eines son les pròpies de l’urbanisme, la gestió pública àgil i la planificació temporal de les necessitats. En un període tan curt com és el de les Normes el que demanen els diferents agents és l’agilitat i la seguretat i això s`assoleix bàsicament amb un actuació pública en aquells sector que a criteri de l’administració actuant responen al model de ciutat que vol implantar i potenciar.

Quina ciutat pensen que cal plasmar amb un nou POUM? Tot i tenir la idiosincràsia particular, en quines ciutats s’hauria d’emmirallar Tarragona a l’hora de créixer i projectar-se?

La ciutat ha de respondre a tres conceptes clars i indissociables, la ciutat ha de ser complexa, compacta i cohesionada, sense que l’ordre amb els que s’anunciïn sigui important.

Ha de ser complexa pel que fa als usos, ha de preveure la coexistència dels diferents usos en un mateix entorn, la presència exclusiva de l’habitatge no és un model defensable. El comerç, els artesans, els petits tallers, els professionals de tota mena i tants altres són usos que hem vist implantats en els nostres eixamples històrics i que no hem sabut potenciar i mantenir.

Ha de ser compacta, perquè és la única manera de poder dotar-la dels serveis públics necessaris. El transport públic, l’ensenyament, la salut, la cultura tan sols són possibles si tenen al seu voltant una població estable que respongui a densitat de població adequades. Sense aquest pes demogràfic la ciutat no pot econòmicament atendre i oferir els serveis que els seus ciutadans li reclamen.

I ha de ser cohesionada per tan sols així assolirà el nivell social i d’oportunitats desitjables. La previsió de sòls per acollir l’habitatge assequibles cal atendre-la sector a sector i barri a barri alhora que cal preveure actuacions de millora i transformació per aquells indrets avui ja consolidats en els que el model desitjable no és el que s’hi dona.